La Mancomunitat de la Ribera Baixa convocà el setembre passat la Primera Edició del Concurs de Microrelats “Igualtat i diversitat”. Com el seu nom anticipa, les narracions podien tractar sobre qualsevol aspecte relacionat amb la igualtat, la diversitat, l’afectivitat, la sexualitat, les relacions saludables i lliures, l’empoderament, la sororitat o qualsevol altre aspecte, amb perspectiva de gènere i lliure de violència masclista. Podia participar alumnat des de 3r de Primària fins a 2n de Batxillerat i Cicles Formatius.
En la Devesa School, amb l’alumnat de batxillerat, aprofitàrem la convocatòria per treballar els valors de la temàtica proposada, l’escriptura creativa i l’expressió escrita en valencià. Dels treballs resultants, s’hi presentaren alguns contes i quedà finalista en la seua categoria Paula Roselló Matoses, alumna del 2n curs d’esta etapa, amb el relat titulat No! , que reproduïm tot seguit.

NO!

No. Ja no. No més crits, no més gemecs. No puc suportar el soroll que tinc clavat en el cervell, molt endins, com si amb un trepant l’hagueren introduït per la meua oïda. El colp de carn amb carn, tan estrident, que gairebé no deixa escoltar el crit d’auxili que el segueix, em té captiva en aquesta immensa soledat, sentint-me incapaç de fer res per ajudar-la.
Mamà, fuig, t’ho suplique. No intentes accedir a la seua ment obscura i pertorbada perquè no ho aconseguiràs, és inexpugnable. Tu eres la seua presonera, que no pot escapar de les seues mans brutes de sang. Et té subjugada, però, així i tot, l’estimes. Com pots estimar-lo? Estàs cega, ennuvolada per l’altra cara del monstre, la que et recorda que importes. O potser te n’adones però tens por. Has de ser valenta i fer front als teus malsons diürns, lluitar fins que ell caiga, fins que l’estupor d’angúnia que et recorre el cos et deixe tranquil·la.
Ara és el silenci el que m’ensordeix. Passen els segons, TIC, els minuts, TAC…i la treva encara no inunda la meua ànima. L’espera se’m fa insofrible. Tarden molt, massa, tant que sent com si el dolor em consumira a poc a poc, fins deixar sols el record de llàgrimes. Per fi, el jutge anuncia el veredicte: culpable.
Ja puc respirar, després de molt de temps en què el meus pulmons sols tenien forces per ofegar un crit.

 

 

0
Comments

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *